Hola, sóc l'Àgueda

El meu nom és Àgueda, amb accent obert a la A. Paraula esdrúixola i amb molta força, que porta acompanyant-me tota la vida. Sempre he pensat que el meu nom, per si sol, ja diu molt de mi.

Sóc de les que creuen que tot es pot arreglar amb un somriure; de les que entra a un lloc i saluda encara que no conegui ningú; de les que agafen un bolígraf i senten la necessitat de dibuixar i ratllar-ho tot. Necessito la música en el meu dia a dia — no sé fer coses sense "la meva banda sonora" de fons. Canto a la dutxa i mentre m'eixugo el cabell, el soroll de l'assecador m'inspira; sóc de les que ballen fins a l'última cançó amb un somriure als llavis per molt mal de peus que tinguin. M'encanten les maduixes i les llaminadures vermelles; sóc de les que s'expressa millor escrivint que parlant. Sóc de les que riu fort i amb ganes.

Sóc de les que valoren els petits detalls, els gestos que no s'anomenen, les mirades que es reconeixen sense paraules. De les que trobem la bellesa en el que altres passen per alt: una cadira ben posada, una flor col·locada com per casualitat, una llum que arriba per la finestra a l'hora exacta.

Sóc de les que viuria a base de veure vídeos d'animalets per internet i s'emociona; de les que necessita tenir-ho tot organitzat, però a la vegada li encanten les sorpreses (encara que difícilment me les poden fer, ja que sóc una gran detectiu — m'he criat llegint i veient Sherlock Holmes, el detectiu Conan i Agatha Christie). Sóc exageradament friki: dóna'm una pel·lícula de Harry Potter, Star Wars, Marvel o DC i sóc com una nena petita amb sabates noves.

No us penseu que només m'agraden les frikis, eh, també sóc una romàntica sense remei. Dona'm mocadors, Moulin Rouge, Noviembre dulce, Todos los días de mi vida...

M'agrada recordar a la gent que estimo que ho faig, ja sigui dient-li o amb demostracions. I des de fa un temps hi ha una persona petita a qui l'hi dic cada dia — sóc mare, i tot el que ja sabia sobre estimar s'ha reescrit. I encara és més bonic. Sóc sincera — massa i tot. Quan tinc un mal dia netejo i reorganitzo calaixos de forma compulsiva; i a la vegada puc viure immersa en un caos absolut. En canvi, quan estic bé podria menjar-me el món sencer.

M'agrada l'amor de veritat. El de la gent que es mira i encara es reconeix. El que no s'ha d'explicar. El que costa d'anomenar. Adoro el que aquest amor comporta — la vulnerabilitat, la promesa, el gest quotidià que no fa soroll. Crec que les amistats són la vertadera família, perquè són les que tu tries. No suporto veure que un animal pateix — i sóc de les que s'emporta qualsevol bitxito perdut a casa. Sóc de les que somien desperta; de les que sempre van amb agenda i alarmes per tot arreu; de les que van pel carrer escoltant música i es pensen que tothom les escolta.

Sóc de les que ploren pràcticament a totes les bodes. La padrina emocionada, els vots (que molts cops ja he llegit!), el discurs del germà o la millor amiga... de poques me n'escapo. Els mocadors formen part del meu maletí d'emergències.

I sóc de les que creuen que les millors bodes són les que parlen de la gent que les viu. Bodes que no s'assemblen a cap altra. Bodes que parlen dels dos que les viuen, no de la que van veure la setmana anterior. Bodes que us regalen records, no fotografies.

Sóc tot això i molt més.
I fent una barreja de tot — de tot el que em fa ser qui i com sóc — es crea l'Inefable. El meu inefable.

"Si ho podeu imaginar, ho podem fer realitat. I si no ho sabeu imaginar, per a això estic jo."